Des de Penelles fins a Viljandi. L'art públic en entorns rurals guanya territori

El muralisme, eina de poder única on les hagi per a expressar la vivència de l'art públic, impulsa un compromís dels habitants amb el seu entorn i genera una reconstrucció social dels espais públics.

Tant a urbs imponents com a poblacions diminutes, abunden activitats d'aquesta índole, en què tant l'habitant del lloc com el visitant, poden fàcilment delectar-se amb aquestes intervencions murals als carrers i als diversos ambients de les principals localitats de forma habitual.

Recentment, també s'ha observat amb més freqüència la presència del muralisme a pobles i comunitats rurals de tot el territori, aconseguint una integració notòria amb el paisatge. Ja són nombrosos els festivals, jornades i trobades artístiques que tenen lloc en entorns rurals girant al voltant de l'art públic i el muralisme.

Per posar un parell d'exemples d'aquesta mateixa primavera, al maig va tenir lloc la 8a edició del Gargar Festival de Murals i d'Art Rural al poble català de Penelles, situat a la província de Lleida, Espanya, en el que s'anomena el graner de Catalunya. Es tracta d'una zona agrícola on, entre camps de cereals i fruiters, emergeix aquesta petita població que, al llarg de gairebé una dècada, ha sabut llaurar-se la fama de ser “el poble dels murals”.

Un cop l'any, i coincidint amb les festes patronals, milers de visitants acudeixen a veure la finalització de les peces murals realitzades per un elenc internacional d'artistes. Tot gràcies a una convocatòria prèvia en què, en aquesta ocasió, es van presentar més de 300 propostes - compost en aquesta edició per Ana Repullo, Dirty, Dante Arcade, Edgar Massegú, Gijs Vahee, Hélène Planquelle, Ian_Lleida, Kamma Marlo, Mura, Podre, Ram 13, Stillo Noir, Sucri & Furyo, Uri Kthr, Valentí Gubianas i Wedo Goás.

Les obres d'aquests artistes se sumen a les més de 100 disseminades per tota la població com a resultat de les edicions anteriors d'un festival que, després del seu inici el 2016 i amb el patrocini de Montana Colors, s'ha convertit en una parada obligatòria a la primavera artística de la península. A més, la iniciativa ha aconseguit prestigiosos premis i guardons a l'àmbit de la cultura, com el Premi Tendències 2017 a la Indústria Cultural Emergent o el Premi Impulsa 2020 atorgat per la Fundació Catalunya Cultura.

Però el territori on es recull, es llaura i es recol·lecta l'art públic en entorns rurals resulta inabastable, i cada cop sorgeixen o es consoliden més iniciatives en aquest sentit. Un exemple és el RUA Street Art Festival, que des de l'any 2018 té com a missió portar color i creativitat a petites localitats estònies a través de l'art urbà i el muralisme professional.

La 6a edició d'aquest festival de caràcter nòmada que ha tingut lloc a començaments de juny, i que també compta amb el patrocini de Montana Colors, s'ha dut a terme a set petites localitats del municipi de Viljandi, Estònia. També ha comptat amb el talent d'artistes com els italians Luogo Comune, el danès Peter Skensved, Myforestbridge, d'Ucraïna, Uneg, de Mèxic, Karolis Dezute i Pidžin, de Lituània, Annabelle Tatto i Maxime Ivanez, de França, i Maikki Rantala, de Finlàndia.

Les trobades quotidianes amb l'art urbà generen espais socials, brindant noves perspectives i maneres de percebre el món; permeten un cicle creatiu de retroalimentació entre lartista, l'espectador individual i la societat.

El que destaca de l'art públic, i per tant del muralisme, és que es converteix en un anivellador universal: és accessible per a tots sense cap cost, no requereix comprar una beguda o una entrada per a un museu, i qualsevol pot gaudir-ne sense importar la seva raça, edat, classe social o situació econòmica.

És precisament en aquesta accessibilitat on rau el valor fonamental del muralisme i l'art públic com una poderosa eina de transformació i inclusió social. Una circumstància que, des del nostre punt de vista, s'ha manifestat durant el desenvolupament d'aquests festivals tan distants entre si però que comparteixen la mateixa intenció i el mateix esperit.

Imatges de Karen Akopjan i Binomic